Ara no mes...

Com la polvora, com el vent a la mar, veig que al seu costat corren els seus avantpassats i aixo ell ho sap i no te que dir-ho a ningu. cuan vola toca amb la punta de les  ungles l´aigua dels camps de d'acsa inundats perque s'apropa l'estiu, ¿com no sentirte a tu mateix nugat? ¿com que no veus la corda en el teu coll? ¿com no sentir les ganes de correr amb ell, tots dos, com un Yaki al mitg de un viatge mescal? Cuan el veig correr, sobre l'aigua, em  recorde de sobte de qui soc.

El sol sen va, ens deixa, arriva la nit. M'agrada sentirla al voltant com una abraçada, la ausençia del sol, la rosada blanca baixant poc a poc, dormirme en la oscuritat, baix de les vigues de fusta centenaries, despres del primer dia, de la unica nit, d'aquesta vida que tinc ara, ara nomes...